COMENTARI DE TEXT (PLATÓ)

TEXT 1

- Opines, segons dius, que hi ha unes idees que donen nom a les coses que participen d'elles, com ara són semblants les coses que participen de la semblança, grans les que participen de la grandària, belles i justes les que participen de la bellesa i de la justícia?

- Exactament, digué Sòcrates.

- Aleshores, de què participa cada cosa, de tota la idea, o bé d'una part? no hi pot haver, a més d'aquestes, alguna altra mena de participació?

- Ja em diràs!, respongué.

- Així, què opines? En totes i cadascuna de les coses hi ha la idea tota sencera, encara que aquesta és única, o què?

- Quin impediment hi ha, Parmènides? digué Sòcrates

- Així doncs, encara que és única i la mateixa, al mateix temps es trobarà tota sencera en moltes coses individuals, i d'aquesta manera pot trobar-se separada d'ella mateixa.

- No, digué, és, si de cas, com ara el dia, que encara que és l'únic i el mateix, a la vegada és en molts llocs, i no està pas, ni de bon tros, separat d'ell mateix: doncs igualment cadascuna de les idees, tot i que és única, pot estar ella mateixa en totes les coses.

Plató, Parmènides, 130 e -131 b

El text anterior és un diàleg escrit per Plató on es representa la compartició de pensaments per part dels dos coneguts filòsofs, Sòcrates i Parmènides. Aquest text segueix la línia de Plató que escriu mitjançant diàlegs i en aquests, Sòcrates està present. 

En el diàleg, els dos pensadors debaten la participació de les idees en el món sensible. Sòcrates defensa la postura de l'existència de la veritat absoluta i de la participació de les coses del món sensible amb les idees del món intel·ligible. Parmènides qüestiona l'afirmació de Sòcrates, ja que no està d'acord amb el pensament de Sòcrates que les coses participen de la idea total, no d'una part d'ella. Parmènides ho justifica a través de l'argument que la idea és única. Sòcrates respon a Parmènides contemplant la possibilitat que una idea pot estar en totes les coses a través d'un exemple.

Per tant, el que vol transemtre Plató amb aquest text el pensament que tot home és bo i just per naturalesa. La veritat es troba dins de l'ànima, però cal passar per un procés perquè aquesta veritat surti a la llum. No tothom és capaç d'arribar a la veritat. 

La realció que té el contingut d'aquest text amb la filosofia de Plató, és l'existència d'una veritat absoluta i d'unes idees que intenten ser imitades per les coses del món sensible. Aquesta idea és única i universal. 

El significat de les paraules subratllades en el text és el següent: 

• Idees: s'accedeix a través de la raó i és única, eterna, indivisible, immutable, absoluta, universal, jerarquitzada i comprensible per a la intel·ligència, no pels sentits. 
• Participació: fa referància a formar part d'alguna cosa. 
• Coses individuals: objectes o éssers que pertanyen al món sensible i actuen independenment entre elles. 

TEXT 2   

-Vaig a explicar-vos-ho. Els filòsofs, en veure que la seva ànima està veritablement lligada i enganxada al cos, i forçada a considerar els objectes per mitjà del cos, com a través d'una presó fosca, i no per si mateixa, coneixen perfectament que la força d'aquest llaç corporal consisteix en les passions, que fan que l'ànima mateixa encadenada contribueixi a prémer la lligadura. Coneixen també que la filosofia, en apoderar-se de l'ànima en aquest estat, la consola dolçament i intenta deslligar-la, fent veure que els ulls del cos pateixen nombroses il·lusions, el mateix que les orelles i que tots els altres sentits; i l'adverteix que no ha de fer d'ells altre ús que aquell a què obliga la necessitat, i la aconsella que es tanqui i es reculli en si mateixa, que no cregui en un altre testimoni que en el seu propi, després d'haver examinat dins de si mateixa el que cada cosa és en la seva essència; ... Ara bé, el que ella examina pels sentits és sensible i visible, i el que veu per si mateixa és invisible i intel·ligible. L'ànima del veritable filòsof, persuadida que no s'ha d'oposar a la seva llibertat, renúncia, tant com li és possible, als plaers, als desitjos, a les tristeses, als temors, perquè sap que, després dels grans plaers, dels grans temors, de les extremes tristeses i dels extrems desitjos, no només experimenta els mals sensibles, que tothom coneix, com ara les malalties o la pèrdua de béns, sinó el més gran i íntim de tots els mals... 

Plató, Fedó, 60

El contingut d'aquest text es basa en la dualitat de l'ànima i el cos. Plató explica com l'home és el punt d'unió entre el món sensible i el món intel·ligible, on el cos i l'ànima es troben. Considera que l'ànima està atrapada i empresonada en el cos que no la deixa ser lliure. El cos és necessari per l'ànima, ja que com explica Plató metafòricament, l'ànima cau del món sensible al món intel·ligible i s'aferra al cos per sobreviure. El cos es guia pels sentits enlloc d'utilitzar la raó i això comporta que pateixi il·lusions. Per aquest motiu, l'ànima no té un coneixement racional, només es va enrecordant de petites parts que provenen del mon intel·ligible. Deixa clar que la funció del filòsof és deslligar aquest coneixement del món intel·ligible del cos i per tant deslliurar l'ànima del cos que la té atrapada.  

El significat de les paraules subratllades al text és el següent: 

• Essència: allò per què una cosa és el que és.
• Sensible: allò que es pot percebre pels sentits.
• Intel·ligible: allò que es pot accedir a través de la raó.