SEGONA MEDITACIÓ DE DESCARTES

Suposo, doncs, que tot el que veig és fals i que mai no ha existit res de tot allò que la memòria, plena de mentides, em presenta. Així, doncs, no tinc sentits; el cos, la forma, l’extensió, el moviment i el lloc són quimeres. Què podré considerar, doncs, com a veritable? Potser, només, que al món no hi ha res de cert. Però com sé jo que no hi ha alguna altra cosa, a part de les que tot just acabo de considerar incertes, de la qual ni tan sols es pugui dubtar? No hi haurà potser algun Déu o un altre poder que em posi aquests pensaments en la ment? No necessàriament, perquè potser jo mateix sóc capaç de produir-los. Però jo, no sóc almenys alguna cosa? Però acabo de negar que tingui sentits o un cos. I això no obstant dubto; perquè, què se’n segueix d’això? Fins a tal punt depenc del cos  i dels sentits que no puc existir sense ells? Però m’he convençut que no hi havia res de res al món, ni cel, ni terra, ni esperits, ni cossos. I doncs, m’he convençut també que jo no existeixo? Certament no: si estic convençut d’alguna cosa o si penso alguna cosa, sens dubte existeixo. Però hi ha un ésser enganyador summament poderós i astut que ha posat tot el seu enginy a tenir-me constantment enganyat. No hi ha dubte, doncs, que, si m’enganya, és que existeixo. Que m’enganyi tant com vulgui, que no podrà mai fer que jo no existeixi mentre pensi que sóc alguna cosa. De manera que, un cop examinades totes les coses i amb tota cura, s’ha de concloure que aquesta proposició, «jo sóc, jo existeixo», ha de ser necessàriament vertadera sempre que la digui o la pensi mentalment. 

René Descartes. Meditacions metafísiques, II

1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]
En un inici, Descartes dubta de tot allò que l'envolta, no es fia de cap coneixement que provingui per part dels sentits. A més, dubta i proposa com a falsa l'existència de Déu i l'existència del seu propi ésser. Arriba al punt que dubta de la seva pròpia existència arriba a la conclusió que pot estar errant en tot allò que prové dels sentits o pot haver un geni maligne que li estigui enganyant però que le fet de que sigui enganyat fa que pensi i que per tant existeixi. A partir d'aquest argument extreu que si pensa, existeix. 

2. Expliqueu breument (entre cinc i quinze paraules en cada cas) el significat que tenen en el text els mots següents: [1 punt] 

   a) «extensió» es refereix a l'espai que ocupen les coses 

   b) «quimeres» es allò que sembla que existeix però que en realitat no és així

3. Expliqueu per què René Descartes diu: «[…] hi ha un ésser enganyador summament poderós i astut que ha posat tot el seu enginy a tenir-me constantment enganyat. No hi ha dubte, doncs, que, si m’enganya, és que existeixo.» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts] 

L'objectiu de la filosofia de Descartes és el de trobar un coneixement ferm i veritable, un coneixement que no pugui ser dubtat per qualsevol filòsof, ja que la filosofia estava estancada. Per arribar a aquest objectiu, el pensador dubta de tot allò que pugui dubtar. Afirma que els sentits ens enganyen i per tant que no ens podem fiar d'allò que és percebut. La primera meditació que realitza Descartes es fa a través del dubte. Confecciona un procés exhaustiu que consisteix primer de tot en dubtar dels sentits, ja que som a enganyats mitjançant aquests. A més, també argumenta la dificultat de diferenciar amb claredat el somni de la vigília, ja que quan somiem ens sembla que allò que ens succeeix és cert, quan en realitat no ho és. Tenint to això en compte, aquest procés del dubte, arriba a la seva màxima radicalitat amb la hipòtesi de l'existència d'un geni maligne que és allò que permet que m'enganyi. Així, Descartes, en la seva segona meditació, arriba a la seva primera veritat, que és la certesa de la naturalesa del jo. Dedueix que com dubta, i està posseït d'un geni maligne que l'enganya, en el cas que aquest existís, aleshores és que pensa, i per tant ell mateix existeix. D'aquesta manera ha trobat l'existència del jo com a cosa pensant, es pot arribar a la conclusió de "Penso, doncs existeixo".

4. Compareu la concepció de Descartes sobre quina és la fonamentació del coneixement amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts]
Un autor que destaca en la història de la filosofia occidental és Montaigne. És un autor que és fàcil de comparar, ja que tot i parteix de la mateixa base, després tenen una linia de pensament diferenciada. Descartes parteix del dubte de tot allò que l'envolta i de la seva raó, creu que no ens podem refiar dels sentits i pensa que la raó ens pot enganyar. Fins i tot posa en dubte la seva pròpia existència i es basa en un escepticisme total.
Montaigne, per altra banda, comparteix aquesta idea amb Descartes. Després d'una gran època científica de descobriment on canvia radicalment la visió de l'home i del món, Montaigne diu que l'home és inferior i que els sentits són enganyosos, defintivament no es pot fiar d'ells. En canvi, té unes idees diferents a les de Descartes pel què fa a la idea d'aconseguir el coneixement vertader perquè creu que no existeix. En definitiva, ell posa tot en dubte i adopta una posició de respecte davant de totes les idees.
És en aquest punt on Descartes agafa uns camins diferent que el pensador Montaigne , en comptes d'acceptar que no existeix un coneixement veritable, Descartes pensa que si existeix i fa servia el dubte com a camí per arribar a trobar el seu objectiu.

5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «No hi ha cap proposició de la qual puguem tenir una certesa absoluta.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]
En aquest moment de la meva vida, on he tingut la possibilitat de fer dos anys de filosofia puc posicionar-me en contra d'aquesta afirmació. La posició que defensa que no hi ha cap proposició de la qual puguem tenir certesa absoluta ho té dif´ñicil per refutar els arguments del pensador Descartes.
Estic totalment d'acord amb la conclusió que arriba Descartes en la segona meditació, ja que no podem estar totalment segurs de que tot allò que ens envolta, o que nosaltres creiem que ens envolta sigui una realitat. Però aquest dubte que nosaltres ens plantejem ja provoca que hi hagi una substància pensant i per tant que existeixi algo que és real. Per tant es pot afirmar que quan una substància pensa, està existint i això és una proposició indiubtable.