Entrades

TASQUES DEL BLOG DE FILOSOFIA: MAIG

Imatge
1. Comenta el següent text de Locke.  No hi ha principis innats en la ment. No hi ha una opinió més comunament acceptada que la que estableix que hi ha certs principis, tant especulatius com pràctics (es parla tant dels uns com dels altres), universalment admesos per la humanitat, fet pel qual s’argumenta que es tracta d’impressions permanents que reben les ànimes dels homes en el primer moment de la seva existència, i que, d’una forma tan necessària com real, porten quan arriben al món, tal com passa amb qualsevol facultat inherent a l’ànima. Aquest argument, extret de l’assentiment universal, té l’inconvenient següent: que encara que de fet fos cert que hi ha veritats admeses per tota la humanitat, això no provaria que fossin innates, mentre hi pugui haver una altra forma de mostrar com han arribat els homes a tenir aquest acord universal en allò que tots admeten; cosa que em penso que es pot fer. Però el pitjor és que aquest argument de l’assentiment universal, que s’utilitza
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

QUADRE COMPARATIU, RACIONALISTES POSTCARTESIANS

Concepte Descartes Spinoza Leibniz Definició de Substància Allò que existeix per si mateix, només aplicable en sentit propi a Déu, i en sentit analògic, a aquells éssers creats que només necessiten el concurs diví per a existir (res cogitans i res extensa). Allò q ue existeix per si mateix, sent Allò, Déu. Només Ell pot existir per si mateix. La cosa individual de la que es prediquen atributs, de la qual està constituïda la realitat. Tipus de substància -L’esperit perfecte (Déu, o substància infinita). -Res cogitans (el jo, o substància pensant). -Res extensa (els cossos o substància extensa) L’univers està constituït per una única substància i que és també la seva causa. Aquesta substància és Déu, i s’identifica amb la Natura. Així, les substàncies pensant i extensa només poden ser atributs de Déu o modificacions d’aquests atributs. Els seus atributs són infinits però nosaltres només podem conèixer dos, el pensament i l’extensió que es concreten en el que Spinoza de
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

SEGONA MEDITACIÓ DE DESCARTES

Suposo, doncs, que tot el que veig és fals i que mai no ha existit res de tot allò que la memòria, plena de mentides, em presenta. Així, doncs, no tinc sentits; el cos, la forma, l’extensió, el moviment i el lloc són quimeres. Què podré considerar, doncs, com a veritable? Potser, només, que al món no hi ha res de cert. Però com sé jo que no hi ha alguna altra cosa, a part de les que tot just acabo de considerar incertes, de la qual ni tan sols es pugui dubtar? No hi haurà potser algun Déu o un altre poder que em posi aquests pensaments en la ment? No necessàriament, perquè potser jo mateix sóc capaç de produir-los. Però jo, no sóc almenys alguna cosa? Però acabo de negar que tingui sentits o un cos. I això no obstant dubto; perquè, què se’n segueix d’això? Fins a tal punt depenc del cos  i dels sentits que no puc existir sense ells? Però m’he convençut que no hi havia res de res al món, ni cel, ni terra, ni esperits, ni cossos. I doncs, m’he convençut també que jo no existeixo? Certam
Publica un comentari a l'entrada
Més informació