TASQUES DEL BLOG DE FILOSOFIA: MAIG
1. Comenta el següent text de Locke.
No hi ha principis innats en la ment. No hi ha una opinió més comunament acceptada
que la que estableix que hi ha certs principis, tant especulatius com pràctics (es parla
tant dels uns com dels altres), universalment admesos per la humanitat, fet pel qual
s’argumenta que es tracta d’impressions permanents que reben les ànimes dels homes
en el primer moment de la seva existència, i que, d’una forma tan necessària com real,
porten quan arriben al món, tal com passa amb qualsevol facultat inherent a l’ànima.
Aquest argument, extret de l’assentiment universal, té l’inconvenient següent: que
encara que de fet fos cert que hi ha veritats admeses per tota la humanitat, això no
provaria que fossin innates, mentre hi pugui haver una altra forma de mostrar com han
arribat els homes a tenir aquest acord universal en allò que tots admeten; cosa que em
penso que es pot fer. Però el pitjor és que aquest argument de l’assentiment universal,
que s’utilitza per a provar principis innats, segons el meu parer demostra que no hi ha
cap principi d’aquesta mena: perquè no hi ha cap principi al qual la humanitat
assenteixi d’una manera universal.
John Locke. Assaig sobre l’enteniment humà, llibre I, capítol II
a) Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen
relacionades.
b) Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules) el significat que tenen en el text les
expressions següents: «principis pràctics» i «assentiment universal».
- Principis pràctics: judicis que descriuen la conducta a la que s’ha de sotmetre un ésser racional.
- Assentiment universal: És un argument a favor de l'existència de les idees innates que Locke rebutja.
c) Expliqueu el sentit de la frase següent del text i els diferents arguments que Locke ofereix per a
justificar-la: «No hi ha principis innats en la ment». (En la resposta, us heu de referir als aspectes
del pensament de Locke que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el
text.)
Locke es pronuncia sobre l'origen de les idees que conté la consiciència, i sobre el criteri per avaluar-ne la fiabilitat. Ell, rebutja la possibilitat de l'existència d'idees innates, referint-se a aquelles idees amb les que un ja neix. La raó no és creadora, sinó receptora de continguts, i la seva funció es limita a percebre l'acord o el desacord entre aquests continguts. L'experiència és l'orígen i els limits d'allò què pot omplir-se la ment.
d) Compareu la concepció de Locke sobre el paper dels sentits en la fonamentació del coneixement
amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la
filosofia occidental.
La concepció de Locke sobre el paper dels sentits en la fonamentació del coneixement es pot comparar amb Descartes, un conegut filòsof racionalista.
Per començar els dos filòsofs coincideixen en que els sentits ens ajuden a recopilar informació del nostre entorn. També creuen que tot el que coneixem a partir de la raó i la nostra ment, és real.
Des d’aquí es pot començar a destacar les seves diferències. Locke pensa que des que naixem adquirim coneixements observant el món, a partir de l’experiència. Per això Locke defensa una posició empirista. Ell diu que els sentits són la primera font del coneixement i que l’experiència dins la nostra vida a partir dels sentits ens porta cap el coneixement.
En canvi, Descartes pensa que els sentits ens enganyen perquè el coneixement que ens aporten no sempre és veritat. Aquest filòsof creu que les bases d’on extraiem el coneixement no són correctes i per això vol trobar una bona base. Pensa que es pot dubtar de tot, com ara l’existència, el món físic i tot el que ens aporten els sentits. Llavors, a partir de la raó i no dels sentits busca un coneixement que considera cert, és un autor racionalista.
e) Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Per a saber si la filòsofa Judith
Butler va néixer abans que la filòsofa Martha Nussbaum em cal investigar empíricament
com és el món; ara bé, per a saber que l’afirmació “Si una persona va néixer abans que una altra,
aleshores la segona va néixer després que la primera” és veritat, no em cal mirar com és el món.
Per tant, hi ha afirmacions que puc saber que són veritat sense necessitat de cap experiència,
i això vol dir que les he de conèixer de manera innata.» Responeu d’una manera raonada.
Jo no estic d'acord amb aquesta postura filosòfica. Pel que fa a les idees innates, estic a favor de la linia de pensament de Locke que diu que no existeixen, ja que serà posteriorment a través de l'experiència i la raó que adquireixis els coneixements (ningú sap res si no ho viu o no és ensenyat).
2. I ara comenta aquest de Hume:
Estem determinats a suposar que el futur s’assembla al passat únicament pel costum. Quan
veig una bola de billar que es mou cap a una altra, la meva ment es veu immediatament
portada per l’hàbit al seu efecte habitual, i s’anticipa a la vista concebent el moviment de la
segona bola. No hi ha res en aquests objectes, considerats abstractament i de forma
independent de l’experiència, que em condueixi a treure una conclusió com aquesta; i fins i
tot després d’haver tingut experiència de molts efectes repetits d’aquesta classe, no hi ha cap
argument que em determini a suposar que l’efecte serà conforme a l’experiència passada.
Els poders pels quals actuen els cossos ens són completament desconeguts. Només
percebem les seves qualitats sensibles: i quina raó tenim per pensar que els mateixos poders
estaran sempre conjuntats amb les mateixes qualitats sensibles?
David HUME. Resum del tractat de la naturalesa humana
1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades (entre 40 i 80 paraules).
Primerament cal mencionar la idea de que per norma general ens fem idees gràcies a la observació, gràcies al dia a dia donem per fet que passaran certes coses perquè així ho hem vist o après de sempre. Al text, per la seva banda, Hume, utilitza l’exemple d’una jugada del bitllar on per l’experiència pots predir el que passarà amb les boles, per explicar que no tot es pot relacionar amb causa-efecte amb una jugada del bitllar. No obstant això, cal mencionar que aquest seguit d’idees no es poden justificar sinó que simplement les acceptem pel costum.
2. Expliqueu breument el significat, en el text, de les expressions següents (entre 5 i 15 paraules en cada
cas):
a) «poders pels quals actuen els cossos»: normes que expliquen el moviment o successos dels cossos.
b) «qualitats sensibles» característiques que podem observar amb l’experiència d’un objecte. Reacció o resposta de l’objecte causada pels “poders pels quals actuen els cossos”.
3. Per què diu Hume que «no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte serà conforme a
l’experiència passada»? Feu referència als aspectes del pensament de Hume que siguin pertinents, encara
que no apareguin explícitament en el text.
Davant aquest fet Hume planteja la idea de la casualitat entre la causa i l’efecte. Per comprovar si aquesta idea és correcta, l’analitza i conclou que no és correcta.
Afirma que només podem
conèixer aquesta relació per experiència, mai per deducció. Però l’experiència només permet la
conjunció constant d’esdeveniments, no una relació de necessitat entre la causa i l’efecte. Així l’hàbit i
la costum de veure succeir-se dos fenòmens ens fa pensar que un és causa de l’altre. Com que no hi ha
cap impressió que justifiqui aquesta idea, Hume conclou que es tracta d’una associació d’idees sense
fonament, basada en l’hàbit; i d’aquí es deriva la creença - no justificada, en tot cas probable - de què la
successió es tornarà a repetir necessàriament. Així, no admet la possibilitat de descriure les causes dels
fenòmens.
4. Compareu la concepció de Hume del coneixement empíric (o coneixement pels sentits) amb una altra
concepció del coneixement empíric que es pugui trobar en la història del pensament.
Abans de comparar dos autors empiristes cal dir que aquesta és una postura filosòfica que emfatitza el paper de l’experiència i els sentits i afirma que aquestes ajuden a arribar al coneixement al contrari de la postura contrària (racionalisme) on es defensa la raó. És per això que compararé a Hume amb Tomas Hobbes, per exemple.
En primer lloc podem dir que Hume va ser un filòsof que afirmà que tota font de coneixement prové de l’experiència sensible i dels sentits. Per la seva banda, Hobbes afirmà que és empirista perquè creu que aquesta neix a partir dels fenòmens com s’aprenen pels sentits. Amb aquesta petita comparació i si llegim ambdós autors en algun moment, veiem com dos autors d’èpoques ben diferents tenen un pensament diferent però amb els mateixos fonaments. És a dir, basats en l’empirisme.
5. Creieu que Hume té raó quan defensa que no es pot demostrar racionalment que el futur s’ha d’assemblar
al passat? Raoneu la resposta.
En aquest cas, no estic totalment d'acord o totalment desacord. Una persona o un individu no pot assegurar que allò que ha passat en el passat passi en el present. Però tot i aquest fet, és veritat que hi ha alguns aspectes de la nostra vida quotidiana que podrien demostrar tot lo contrari. Un exemple per a aquest raonament és quan surt el sol, cada dia surt el sol per tant en el present saps que en el futur sortirà aquest cos celeste. Generalment és en l'àmbit científic on l'argument que es pot demostrar racionalment el que passsarà en un futur agaa força i sentit.
3. Explica amb les teves paraules què és l’idealisme de Berkeley i per què
podem afirmar que planteja la hipòtesis solipsista.
El cristianisme, estava en una etapa de dubte i Berkeley creia essencial que aquest sobrevisques. Aquest filòsof opta per servir-se de l'empirisme, la més moderna i científica de les filosofies per justificar la legitimitat, i fins i tot la necessitat de la religió. A l'hora de respondre les preguntes sobre l'origen de les idees que percebem nega l'existència del món material, ja que li sembla més raonable.
El seu esquema ontològic és clar, un Déu crea les idees, unes ments que les percebem. Amb sixò hi ha prou per justificar la nostra experiència, i no es veu per què cañdria afegir una realitat material que no ens ofereix solució i que, en canvi, augmenta els problemes. La idea de la hipòtesis solipsista es planteja en un seguit de dubtes que sorgeixen arrel del pensament del filòsof. El neguit es deriva pel fet de que si el món es regeix per la “norma” de percebre les idees i aquestes ser percebudes per a poder existir, poden existir aquestes si cap tipus d’esperit o ment les percep perquè aquest és finit i per tant mor o desapareix? És arrel d’aquesta pregunta i situacions hipotètiques que es poden donar, el motiu del plantejament de a hipòtesis solipsista.
4. Fes un quadre comparatiu entre el pensament polític de Spinoza, Hobbes,
Locke i els pensadors il·lustrats com Rousseau. (podeu utilitzar la informació
de la plataforma que està als punts sobre Racionalisme postcartesià, Hobbes,
Empirisme i Il·lustració).
HOBBES
ESTAT DE NATURALESA
|
Individus agressius. Drets naturals: a tot, fins
i tot a la propiedadajena. Guerra de tots contra tots. L'home és un ésser
egoista. Sólodesea satisfer els seus desitjos i tenir més poder.
No hi ha més llei que l'interès propi. Aquest
interès el porta d'una banda a viure en societat, ja que així pot sortir de
l'estat de guerra i vivirmás segur i còmode, però, d'altra banda, té por als
altres, poreso cal el contracte.
|
CONTRACTE SOCIAL
|
Entre: Individus (a favor del seu governant).
Suposa: Renúncia a tots els drets.
Fi: pau.
Els homes realitzen un contracte en el qual
perden els seus drets enfunción d'una autoritat que obliga per la força a
complir els pactes.
Després de la constitució d'aquest poder absolut
faran ia tot tipus deacuerdos per beneficiar-se mútuament
Cedeixen tots els seus drets excepte el de la
vida que s'ha de preservar el estat.
|
SISTEMA POLÍTIC
|
Absolutisme (no hi ha pacte amb el governant, la
renúncia als drets és irrevocable).
|
LÍMITS DEL PODER I IGUALTAT
|
Com que no hi ha autoritat moral prèvia a la llei
positiva, les lleis lasestablece el sobirà. L'autoritat del sobirà és
absoluta i no tieneque retre comptes a ningú.
|
LOCKE
ESTAT DE NATURALESA
|
Comunitats. Drets
naturals: "propietat" (vida, llibertat, possessions).
Pau: llibertat.
Els homes són lliures
i iguals, però sovint no es respetancuando entren en joc els seus interessos.
L'Estat de naturalesa esinseguro.
La llei natural
cognoscible per la raó humana prescriu la obligaciónmoral de respectar la
vida, la llibertat i la propietat dels homes.
|
CONTRACTE SOCIAL
|
Entre: individus i
governant.
Suposa: renúncia només
a legislar i castigar (poders judicial i executiu)
Fi: protecció del dret
de propietat.
Els ciutadans pacten
respectar la llei natural i les lleis establecidaspor el governant, i guanyen
seguretat i respecte pel que fa a susvidas, llibertats i propietats.
Cedeixen el dret a
impartir justícia per si mateixos.
|
SISTEMA POLÍTIC
|
Liberalisme (els individus conserven la majoria de drets naturals, el
poderdel governant és revocable)
|
LÍMITS DEL PODER I LEGALITAT
|
La llei natural legitimadora del pacte és també el límit per a la
acció del gobernante.Existe separació de poders (legislatiu, executiu i
federatiu). Sereconoce el dret de resistència enfront dels abusos del poder.
|
ROUSSEAU
ESTAT DE NATURALESA
|
Individus "bondadosos". Drets
naturals. Pau. Dificultats subsistència.
Els homes en estat natural actuen moguts per
l'amor propi (instint de conservació) i per la compassió. Viuen en l'estat
feliç del
"Bon salvatge", en harmonia
amb la natura i amb els altres homes.
A l'Estat de naturalesa no hi ha moralitat.
|
CONTRACTE SOCIAL
|
Entre: individus i comunitat.
Suposa: lliurament de tots els drets a la
comunitat.
Fi: subsistència. Llibertat cívica.
Què obliga el contracte social? La irrupció
de la propietat privada i de la societat pervertir l'ordre natural. Ara cal
realitzar un contracte per canviar en profunditat l'home i la societat.
|
SISTEMA POLÍTIC
|
Democràcia (contracte crea la "voluntat
general", al obeir-la, individu es obeeix
a si mateix).
|
LÍMITS DEL PODER I LEGALITAT
|
És la comunitat la que es dóna a si mateixa
la llei. El seu objectiu és el bé públic. El legislador ha de preparar les
lleis que expressin el dictamen dela voluntat general.
|
SPINOZA
ESTAT DE NATURALESA
|
L'home està dotat de raó i passions. En
estat de naturalesa dominen les passions, la cobdícia, que produeixen la
lluita i la guerra. És unestado a-moral o pre-moral, hipotètic, en el qual
cada individu té un ampli dret a quant pot per la seva força o habilitat.
"L'home és un Déu per a
l'home". La maldat té per causa les
passions. Per tant, és una cosa que s'ha
d'evitar. És un estat en el qual el dret natural està determinat per la
capacitat de cada un i, per lo tant, no hi ha seguretat de poder conservar-lo.
|
CONTRACTE SOCIAL
|
"Cada individu té el màxim dret a
tot el que pot". El dret natural es pot compondre si cada individu actua
d'acord amb la regla de la raó (si cada individu fos realment conscient del
que "Realment és el seu interès" i no tingui debilitat en la seva
voluntat) .Com l'ideal de racionalitat no es dóna efectivament, cal la
creació de una organització capaç de coaccionar els súbdits a fi de que
harmonitzin seus comportaments (tal com farien d'un mode espontani si fossin
totalment racionals). La sortida de l'Estat de naturalesa és el seny, que es
realitza per mitjà del pacte que es basa en la utilitat. L'objectiu moral és
eradicar la cobdícia, i el polític el garantir la concòrdia col·lectiva.
L'estat es fonamenta en les passions humanes, i és per això el "dret que
es defineix per la potència de la multitud". Com més homes s'ajuntin,
més poder tindran. Quan s'entra és l'Estat, es renuncia al dret d'actuar
d'acord amb la pròpia llibertat, però no es renuncia a la crítica, i en
jutjar i raonar. Defèn, per tant la llibertat d'expressió sempre que es faci
un de la raó; encara que no defensa que s'actuï en contra dels decrets del
sobirà. Per mitjà del Pacte cada individu transfereix a la societat tot el
seu poder, amb la qual cosa aquesta tendirà un dret absolut sobre totes las
coses. L'obediència es produeix d'una manera lliure o per por.
|
SISTEMA POLÍTIC
|
Spinoza veu preferible un règim democràtic,
tot i que és indiferent que el poder resideixi en un, en pocs o tots, per tal
que la suprema autoritat tingui el dret sobirà de manar el que consideri
convenient. El dret natural queda, llavors subsumit en el poder sobirà, qui
no se sotmeti a aquest poder estarà renunciant al seu dret natural.
|
LÍMITS DEL PODER I LEGALITAT
|
Els individus mantenen el seu dret
individual. La conservació Estat depèn de la conservació dels súbdits, ja que
són aquests els que tenen el poder.
El límit del poder de l'estat és l'interès
fonamental, de origen natural, que va donar lloc a la seva creació, i com
aquest interès consistiria en bona part en possibilitar la realització dels
drets naturals, el poder estatal tindrà un límit (que és ètic) al respecte a
aquells drets, per tant, la funció de l'Estat és merament instrumental, manca
d'un cap ètic propi.
El monarca regna quan té més poder que els
seus súbdits. Si no succeeix això es produeixen les revolucions (domini de
les passions)
|
5. Comenta de forma lliure el següent text de Leibniz:
1.- La Mónada de que hablaremos aquí, no es otra cosa que una substancia simple, que forma parte de
loscompuestos; simple, es decir, sin partes. [...]
3.- Allí donde no hay partes no hay, por consecuencia, ni extensión, ni figura, ni divisibilidad posibles.
Y a estasMónadas son los verdaderos Átomos de la Naturaleza y, en una palabra, los Elementos de las
cosas.[...]
6.- Por tanto, se puede decir que las Mónadas no podrían comenzar ni terminar de una vez, es decir, no
podríancomenzar más que por creación, y terminar más que por aniquilación; por el contrario, aquello
que estácompuesto comienza y termina por partes.[...]
11.-Se sigue de lo que acabamos de decir que los cambios naturales de las Mónadas vienen de un
principiointerno, puesto que una causa externa no puede influir en su interior.[...]
31.-Nuestros razonamientos están fundados sobre dos grandes principios, el de contradicción, en virtud
del cualjuzgamos falso lo que implica contradicción, y verdadero lo que es opuesto o contradictorio a lo
falso.
32.-Y el de razón suficiente, en virtud del cual consideramos que no podría hallarse ningún hecho
verdadero oexistente, ni ninguna Enunciación verdadera, sin que haya una razón suficiente para que sea
así y no de otromodo. Aunque estas razones en la mayor parte de los casos no pueden ser conocidas por
nosotros. [...]
38.-Y así la razón última de las cosas debe estar en una substancia necesaria, en la cual el detalle de los
cambiosno esté sino eminentemente, como en su origen: y esto es lo que llamamos Dios.[...]
41.-De donde se sigue que Dios es absolutamente perfecto, no siendo otra cosa la perfección sino la
magnitud dela realidad positiva, tomada precisamente, dejando aparte los límites o lindes en las cosas
que los tienen. Y allídonde no hay límites, es decir, en Dios, la perfección es absolutamente infinita.[...]
53.-Ahora bien, como hay una infinidad de universos posibles en las ideas de Dios y como no puede
existir sinosólo uno de ellos, es necesario que exista una razón necesaria de la elección de Dios, la cual
le determine a unoantes que a otro.
54.-Y esta razón no puede encontrarse más que en la conveniencia o en los grados de perfección que
estosmundos contienen; pues cada posible tiene derecho a pretender la existencia en la medida de la
perfección quecomprende.
55.-Y ésta es la causa de la Existencia del Mejor, que la Sabiduría hace conocer a Dios,su bondad le hace
elegirlo ysu potencia le hace producirlo.
Leibniz, Monadología
Monadologia és una obra de Leibniz dedicada a les mònades o substàncies primàries, escrita en 90 aforismes i breus expliacions en prosa. Cada mònada (terme ja usat a la filosofia grega) seria un ens material programat per actuar d'una determinada manera i interaccionar amb les altres mònades. Aquesta programació original justifica el paper de Déu com a creador del món i lluita contra el dualisme extrem (ja que totes les mònades són part d'un U).
Les mònades no poden ser separades dels cossos a què donen origen, existeixen com a abstracció i essència d'aquests (idealisme) i justifiquen el paper de cada ésser al món. Les mònades, per tant, tenen realitat matemàtica (unitat del càlcul), física, metafísica, psicològica (actuen com a idees innates) i biològica. La seva principal qualitat és la percepció, que les ajuda a relacionar-se amb les altres, i l'autopercepció en el cas de formar part d'éssers racionals.
Al llarg del fragment podem veure un seguit d’idees exposades que reflexen amb gran claredat el pensament de l’autor. Primerament, cal parlar de les mònades. Tal i com podem extreure són substàncies bàsiques, primàries, simples, inextenses, indivisbles i individuals les quals formen i donen lloc a la realitat. De fet, sense elles, la realitat no existiría.
Les mònades són l’element bàsic que donen lloc als compostos. Per tant, elles soles is poden existir però els compostos sense elles no, d’aquí la seva vital importancia.
Si seguim llegint el fragment anterior veiem que no són modificables per cap tipus d’ésser o succés. A més a més, aquestes es creen i es destrueixen. No obstant, l'únic ésser capaç de fer aquests dos processos és Déu.
Així doncs, com ja s’ha introduit el terme d’aquest ésser diví i perfecte segons l’autor, cal dir que és l'únic capaç de controlar-les i vetllar per la seva harmonia i la del món. Encara així la seva perfecció fa que tot funcioni i segueixi el seu cicle de la millor manera possible.
Per últim, i deixant a una banda moltes altres idees que no tenen tanta importancia en aquest fragment, veiem que Déu és considerat l’última raó segons l’autor i té l’objectiu deque les infinites mònades arribin al grau de perfecció que els pertoca.
En conclusió, aquest text és una mostra del gran, extens, innovador i imortant pensament de Leibniz.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada