COMENTARI DE TEXT (ARISTÒTIL)

ÈTICA A NINCÒMEC

La vida feliç és la que és conforme a la virtut, vida d’esforç seriós, i no de joc. I declarem millors les coses serioses que les que mouen a rialla i estan relacionades amb el joc, i més seriosa l’activitat de la part millor de l’home i del millor home, i la del millor és sempre la més excel·lent i la més feliç. [...] Si la felicitat és una activitat conforme a la virtut, és raonable que sigui conforme a la virtut més excel·lent, i aquesta serà la virtut del millor que hi ha en l’home. Sigui, doncs, l’enteniment o sigui alguna altra cosa el que per natura sembla manar i dirigir i posseir intel·lecció de les coses belles i divines, sent diví això mateix o el més diví que hi ha en nosaltres, la seva activitat d’acord amb la virtut que li és pròpia és la felicitat perfecta. Que és una activitat contemplativa, ja ho hem dit. Això sembla estar d’acord amb el que abans vam dir i amb la veritat. En efecte, aquesta activitat és la més excel·lent (perquè també ho és l’enteniment entre tot el que hi ha en nosaltres, i entre les coses cognoscibles, les que són objecte de l’enteniment); a més a més, és la més contínua, perquè podem contemplar contínuament més que fer qualsevol altra cosa. I pensem que el plaer ha de trobar-se barrejat en la felicitat, i l’activitat que es refereix a la saviesa és, de comú acord, la més agradable de les activitats conforme a la virtut; es considera, almenys, que la filosofia compren plaers admirables per la seva puresa i per la seva fermesa, i és lògic que l’existència d'aquells què saben sigui més agradable que la d'aquells què busquen. [...] El que és propi de cadascú per natura és també el més excel·lent i el més agradable per a cadascú; per a l’home ho serà, per tant, la vida conforme a la ment, ja que això és primàriament l’home. Aquesta vida serà també, per consegüent, la més feliç.

Ètica a Nicòmac, l.10, 7, 1095a (Centre d’Estudis Constitucionals, Madrid 1985, p. 166-167)

Aristòtil va ser un filòsof de l'Antiga Grècia. Se'l considera com un dels grans pensadors de la humanitat. La seva lògica, naturalisme i ètica dominaren en el pensament europeu durant gairebé 2.000 anys, fins ben entrat el segle XVI.

Aristòtil va dominar el coneixement de la seva època, des de la filosofia a la biologia, des de les matemàtiques fins a la psicologia. No sols va estudiar gairebé tots els àmbits del coneixement existents en el seu temps, sinó que, a més, va fer contribucions significatives en la majoria d'aquests.

En la filosofia, va escriure sobre estètica, ètica, govern, metafísica, política, psicologia, retòrica i teologia. També va estudiar sobre l'educació de les persones, els costums estrangers, la literatura i la poesia. Les seves obres constitueixen una enciclopèdia virtual dels coneixements grecs. S'ha suggerit que Aristòtil va ser, probablement, l'última persona que sabia tot el que podia ser conegut en el seu temps.

Aristòtil afirmava que l'única realitat és el món que tenim al davant. No hi ha dos mons, com defensava Plató –el món de les idees i el món de les coses–, sinó un de sol, el món real, físic, dels éssers, i la seva constant transformació. Amb ell, la filosofia abasta tots els camps del saber. El seu pensament ha influït més que el de qualsevol altre autor en tota la història de la filosofia. Cal destacar el paper dels àrabs en la seva reintroducció a Europa.

Pel que fa al text anterior, cal destacar les idees principals. Durant tot el fragment, es parla sobre un concepte en concret, aquest fa referència a la felicitat. Aristòtil defensa el teleologisme, que consisteix en què tot té una finalitat. En el cas dels humans, Aristòtil argumenta que el nostre objectiu és arribar a la felicitat. A la felicitat, serem capaços d'arribar a través de la virtut, aquell terme o punt mig entre l'excés i el defecte. Serà difícil trobar aquest punt i existeix la possibilitat que una persona s'equivoqui 10000 cops abans de trobar-lo o fins i tot que no ho aconsegueixi.

Per tant, la finalitat de l'ésser humà és la felicitat que es pot adquirir a través del bé. Però Aristòtil, tot contradient a l'intel·lectualisme moral de Sòcrates, no es refereix únicament a un coneixement del bé vist des d'un put teòric, sinó que, el factor principal per dirigir les nostres accions cap al bé o el mal és la voluntat.  

En el fragment, l'autor parla de vida contemplativa. Aquest terme es refereix a l'acte de l'intel·lecte i a l'acte de la percepció sensorial. Segons la nostra interpretació, la felicitat aristotèlica en el sentit de felicitat contemplativa consisteix en una activitat que només és possible durant la vigília, quan no ens trobem submergits en qualsevol dels apetits i passions que obstaculitzen el nostre contacte amb la nostra realitat interna o externa. Assolir la contemplació en aquest sentit és una cosa així com percebre que veiem quan veiem, percebre que escoltem quan escoltem, percebre que pensem quan pensem, i percebre que existim quan percebem que percebem i que pensem. I serem més feliços, d'acord amb la nostra interpretació, com més capaços siguem, al llarg de la nostra vida, de posar en acte aquesta facultat sensorial en relació amb els nostres propis sentits i intel·lecte.

Un altre concepte que és rellevant en el fragment d'Aristòtil és la saviesa. Segons Aristòtil, la saviesa  la considera com el coneixement suprem, el del saber desinteressat de l'universal o saber pel saber, identificable, doncs, amb la filosofia primera o unió de la raó amb el coneixement ple dels primers principis.

Incideix també en el text, el concepte de l'home. L'autor diferencia els homes dels animals és la seva ànima racional i, per tant, l’activitat racional és la que caracteritza els éssers humans. Per tant, el bé consisteix en la seva aptitud per a la vida raonable, que constitueix la virtut.

Per finalitzar, el video adjunt pot ajudar a entendre els conceptes que s'han parlat en el text com la felicitat, l'ètica, la virtut, el teleologisme...