LECTURA I COMENTARI: ESCOLES HEL·LENÍTIQUES

Amb la mort d’Alexandre s’inicià un llarg període de guerres entre els seus generals, els diàdocs (‘successors’), que es reparteixen l’Imperi. Va acabar una època centrada en la ciutat-estat (la polis) i en va començar una altra d’imperial, o hel·lenística, en què els grecs deixen de ser ciutadans lliures que s’autogovernen i esdevenen súbdits, regits per administradors o per generals, sovint mercenaris. El poder pertany ara a les noves dinasties militars que es formen a Egipte, Síria, Macedònia i Pèrgam. Això provoca un canvi cultural i moral impressionant que es pot explicar com a naixement de l’individualisme. 

L’any 324 a.C., Alexandre va ordenar que deu mil soldats i oficials macedònics es casessin amb dones perses: amb això acabava el prejudici racial de la puresa de la sang grega i es volia simbolitzar l’aparició d’una nova era política. La construcció d’una nova capital imperial a Alexandria (a Egipte i no a Grècia) i la divinització d’Alexandre s’ha de considerar dins aquest programa de síntesi cultural cosmopolita. 

Hi ha tres fets que marquen el període hel·lenístic des del punt de vista històric: l’esfondrament de la polis –substituïda per les noves monarquies–,l’extensió del grec com a llengua comuna (koiné) de l’administració de l’imperi i la coexistència de pobles, que porta a fenòmens d’aculturació, de barreja cultural, i d’eclecticisme entre pobles molt diversos, fins generar la nova idea de ‘cosmopolitisme’.

Alexandre no volia bastir un imperi grec, sinó “alexandrí”: una nova societat que fos síntesi d’elements grecs, egipcis i perses. En el nou context les antigues virtuts cíviques basades en la prudència i en la centralitat del diàleg a l’àgora es buiden de contingut: del patriotisme i l’autarquia (autosuficiència) de les polis es passa a cercar l’autarquia de l’ànima, subjectiva i emotivista; un cosmopolitisme o universalisme abstracte (pura expressió de la impotència per participar del poder) substitueix la recerca de l’ethos polític concret que havia preocupat a Plató i a Aristòtil. La filosofia es concep com una teràpia de l’ànima i la política passa a ser tinguda per un saber administratiu (com si es tractés d’una pura tècnica) o fins i tot com una força negativa en la mesura que és font d’ambicions, de passions i de preocupacions incompatibles amb la suposada impertorbabilitat del savi. Tota la filosofia hel·lenística comparteix el convenciment que el savi no es pot barrejar en la misèria de la ciutat, estrictament incompatible amb la cura de l’ànima. El que es busca en la el món intel·lectual hel·lenístic no és tant un coneixement teòric sobre el món com una saviesa vital de caire pràctic i adreçada a la supervivència de la subjectivitat en una societat en que ha canviat el marc cultural i geogràfic i en què s’està produint una redefinició del lloc mateix de l’humà.

La pregunta central de la filosofia hel·lenística ja no és com hem d’articular la polis (que havia estat el debat de fons de Sòcrates i els sofistes), ni tan sols com cal conèixer la realitat (el problema que plantejaven Plató i Aristòtil), sinó com cal orientar la vida del savi, és a dir la vida de l’home que aspira a la felicitat individual en un context de dolor i de crisi de les velles certeses comunitàries. “Savi” i “ciutadà” són arquetips que cal no confondre. Mentre a la ciutadania hi accedeix tothom per naixement, la saviesa és un ideal elitista que demana un esforç de cura de l’ànima i de construcció del caràcter. La saviesa implica una sàvia tria i una estètica personal. El discurs filosòfic hel·lenístic no està tan adreçat a la lògica com a una fascinació intel·lectual i a una interiorització moral. És un estil de pensar que fa esment a elements emotius subjectius però curulls de força vital. En profunditat l’home hel·lenístic aspira a esdevenir “savi”, home superior; el savi és un home que s’autodomina: no es deixa portar per les passions, sinó que les domestica i voluntàriament se situa al marge de l’ambient groller que constitueix la vida política i el món del diner. 

Pierre Hadot en la magnífica lliçó Elogi de la filosofia antiga, text del seu ingrés al Collège de France (1983), ha remarcat el caire nou que tingué la filosofia hel·lenística i només ens resta recollir i parafrasejar el que ens diu:

 1. En primer lloc el filòsof hel·lenístic té la clara consciència de ser un individu situat al marge. Hi ha un trencament molt clar entre vida quotidiana (considerada degradada i servil) i actitud filosòfica (que reivindica la seva dignitat moral). Mentre Sòcrates i els sofistes volien filosofar a partir del que passava a la ciutat, els filòsofs hel·lenístics trien la distància i la separació.

 2. A més, com s’ha dit, la filosofia hel·lenística no és per a tothom sinó per al savi, el nou model d’home superior, que se separa de la massa. El savi cerca –o expressa una raó universal, cosmopolita. L’home de cada dia, atrafegat al seu món petit, no pot ni imaginar-se el gaudi de la sàvia tria vital en un món purament groller.

 3. Convé recordar que la filosofia hel·lenística, a més, no és tant un mode de pensar com una manera de viure que sovint s’expressa també en una manera de vestir – cas dels cínics– o de menjar –cas dels epicuris. Estranger a la polis i a les petites ambicions civils, el filòsof fa gala, fins quasi a extrems patètics, d’una certa llibertat de vida i d’una llibertat de llenguatge o “pharresia” que es reivindica com una capacitat de plantar cara retòricament al poder a canvi de la pobresa i fins de la impotència política pràctica.

 4. En la filosofia hel·lenística, la saviesa apareix, a més, com una forma d’autocontrol. Viure per als filòsofs de l’època és saber-se en perill i la filosofia és una forma de dominar aquesta situació de por, de perill i de malaltia. Controlar la còlera, la curiositat, el vocabulari, l’interès per la possessió de les riqueses… és una forma vital d’entrenament filosòfic.

 5. Però sobretot, la forma de la filosofia hel·lenística és la meditació. El discurs interior ocupa el lloc que abans pertocava al discurs públic. Cal comprendre això perquè és, potser, el tema central i l’explicació de l’estil potser pessimista i fosc que avui ens colpeix d’una manera brutal. La forma d’expressió dels sofistes era el discurs, la de Sòcrates i Plató, en canvi, fou el diàleg i la d’Aristòtil és –com la dels metges– el tractat. En canvi els filòsofs hel·lenístics escriuen “meditacions”, mot que significa, etimològicament “exercici”. Filosofar és fer proves, meditar interiorment o, per dir-ho amb un polisèmic mot modern “assajar”. Com recorda Hadot a partir d’una frase d’Epicur: la finalitat de la ciència de la natura és assolir la serenitat de l’ànima. En un món sotmès al trasbals, la meditació és una forma de rumiar la vida digna de ser viscuda. Hi ha dos ideals de vida centrals en el pensament hel·lenístic, compartits per les diverses escoles: autarquia i ataràxia. Qui els realitza viu amb plenitud i pot ser veritablement considerat savi.

QÜESTIONS SOBRRE ELS TEXTOS:

a) Explica la diferència entre ‘savi’ i ‘ciutadà’ en la societat hel·lenística. Per què és significativa?
La diferència que es troba entre el concepte de savi i de ciutadà està pricipalment en l'orígen. A la ciutadania tothom hi accedeix per naixement, per tant l'orígen del ciutadà és quan surt de la panxa de la seva mare. En canvi, la saviesa, és un ideal elitista que demana un esforç de cura de l'ànima i de construcció del caràcter. La saviesa implica una savia tria i una estètica personal. L'orígen del savi no està definit i no qualsevol ésse humà pot arribar-hi. 

La diferència entre els dos termes és rellevant en aquesta época pel fet que apareixen les escoles hel·lenístiques i que aquestes parteixen de la definició bàsica de saviesa per explicar com es pot arribar a assolir-la. Cada una de les escoles té el seu punt de vista però cap d'elles discuteix la vida política.

b) Què vol dir que la filosofia es concep com una teràpia de l'ànima? 
Es refereix a que la filosofia hel·lenística es preocupa més en curar l'ànima per el seu benefici personal que no pas el de la ciutat. Es fan activitats dirigides al domini de les passions, considerades la causa principal del patiment.

c) Què és allò que defineix el savi? 
El savi és un home que s’autodomina: no es deixa portar per les passions, sinó que les domestica i voluntàriament se situa al marge de l’ambient groller queconstitueix la vida política i el món del diner. Per tant, el defineixen l'autodomini i l'autocontrol de les passions. 

d) Què entenem per cosmopolitisme? 
Per cosmopolitisme entenem la ideologia que defensa que un individu es sent ciutadà del món abans que d'un poble, nació o raça i que considera els homes com els seus semblants. Aquesta ideologia va estar principalment defensada pels estoics. 

e) Què significa “pharresia”? 
Aquest concepte grec  significa literalment dir-ho tot o expressat d'una altra manera, parlar lliurement i atrevidament. No només implica la llibertat d'expressió sinó la obligació de parlar amb la veritat pel bé comú, inclús enfront el perill individual.   

f) Quina és la forma habitual del pensament hel·lenístic? 
El pensament de les escoles hel·lenístiques està mñes preocupat per la felicitat humana que per la veritat. Una felicitat, però, que troba el seu horitzó, no en la plenitud, sinó en l'absència de patiment, e l'eliminació de les dependències, en la capacitat per esquivar els cops de la vida. Per tant, es basen en un autocontrol de les passions i una meditació de l’ànima per buscar la felicitat i l’ataràxia. Volen abstenir-se als afers polítics i monetaris de la polis per centrar-se en la seva pròpia ànima. A partir de la meditació, s’assoleix la serenitat d’ànima (ataràxia) en un món dominat pel caos.  

g) Quines escoles o corrents filosòfics qualificaries com a hel·lenístics en base a aquestes característiques?
Podriem qualificar als cínics, els escèptics, els estoïcs i els pensadors basats en l'epicureisme com a hel·lenístics en base en les característiques que hem pogut observar anteriorment. 

h) Com defineixes el concepte “autarquia”? I el “d'ataràxia”? Amb quines corrents els relaciones?
L'autarquia es refereix al sistema econòmic que permet a un estat viure dels seus propis recursos, evitant les importacions provinents d'altres estats. Aquest concepte és característic dels cínics, que abandonaven la riquesa i el poder i s’apropaven més a la natura. El terme d'ataràxia està relacionat amb l'estat d'ànim que es caracteritza per la tranquilitat i la total ausensia de desitjos o temors. Aquesta s’assolia dins l’escepticisme quan s’evitava el judici innecessari. També és característic de l’estoïcisme quan s’acceptava el que no es pot evitar.  

i) L'estoïcisme fa referència al concepte d'apatia. Què és i amb quina de les característiques anteriors el relaciones?

L'apatia és l'estat de desinterés i la falta de motivació o entusiasme presents en un individu que no reacciona a cap estímul extern. L’apatia es pot relacionar amb l’ataràxia, ja que  canviant només allò evitable, s’aconsegueix la tranquil·litat d’ànima o ataràxia.