PREGUNTES FILOSOFIA MEDIEVAL

1. Què és la escolàstica? 

L'escolàstica és la filosofia que es practica durant l'Edat Mitjana en el món cristià occidental, denominada pròpiament filosofia escolàstica, o simplement Escolàstica. Tradicionalment, i per raons de simple sistematització, s'exclou impròpiament d'aquesta denominació a la filosofia desenvolupada durant el mateix període de temps en el món oriental o la filosofia occidental desplegada per àrabs (filosofia àrab) i jueus (filosofia jueva).

2. Mètodes propis de la filosofia escolàstica: el principi d’autoritat i “lectio et disputatio”.

El mètode que segueixen els autors de la denominada filosofia escolàstica en l’exposició i desenvolupament dels seus ensenyaments, que són pròpiament una teologia, es fonamenta en l’autoritat. El principi general és la reverència i fidelitat a un text, primàriament la Bíblia i després la doctrina de la tradició, en boca de les opinions dels pares de l’Església. 

En segon lloc, pròpiament com a mètode escolàstic, entenem un procediment on diferenciem dos moments: el primer, la lectio o exposició del mestre, i el segon,la disputatio, on s’estableix una discussió on seguint una forma rígida, mestre i deixebles adduïen raons a favor o en contra d’una tesi determinada. En la discussió, no es busca la justificació deductiva de la tesi, sinó s’afirma una tesi que acumuli més raons i més fortes per a que sigui més acceptable afirmar-la que negar-la.

3. Quins temes són propis de l’escolàstica?

• Raó i Fe: Els cristians tenen una religió revelada, regal de Déu i veritat irrenunciable. El problema consisteix en conciliar aquesta veritat amb l’ús de la raó i els sentits de la filosofia, si pot haver col·laboració entre elles, si són pròpies d’àmbits independents,...  
• Papat i Imperi: La crisi de l’imperi carolingi i la feudalització arrossega al papat en la seva caiguda, com a últim poder global de la cristiandat. Així es repeteixen els conflictes entre monarques i papes, legitimacions del poder eclesiàstic i polític, etc, que acabaran al segle XIV amb el Cisme d’Occident que suposa tres papes al mateix temps a Europa, reconeguts per diversos poders terrenals. 
• La demostració racional de l’existència de Déu: els escolàstics desitjaven fer compatibles la raó i la fe. I quina veritat és més important per la fe que la mateixa existència de Déu? Per tant, van provar diversos arguments per fer racional la seva creença de què Déu existia.
• La polèmica dels universals: en els textos d’Aristòtil es parla de conceptes com espècies o gèneres, que designen diversos individus. La polèmica apareix arrel d’un comentari de Boeci que sembla interpretar l’existència real d’aquests conceptes universals. El tema va tenir una gran controvèrsia durant segles. 
• La llibertat humana i l’omnipotència divina: com és possible la llibertat humana si Déu és el nostre creador i sap el nostre futur? No estarem “programats”? I si Déu és omnipotent, els fets naturals “necessaris” no limiten la seva “potència”? 
• La recuperació de la filosofia aristotèlica: Com interpretar-la? És compatible amb la fe cristiana? 

4. Quina polèmica va suscitar Boeci al fer comentaris sobre els textos aristotèlics?

Un comentari seu a un text aristotèlic va ser l’origen de la controvèrsia dels universals. 

5. Per què podem dir de Joan Escot Eriúgena que manté posicions panteistes?

Perquè el planteisme té com a idea de la seva linia de pensament que Déu és igual a la natura, no hi ha una superioritat de Déu. Joan Escot Eriúgena manté que la natura és com un cercle on tot surgeix de Déu i torna a Déu. 

6. Què diferencia els autors dialèctics dels anti-dialèctics?
Que els autors que són denominats dialèctics utilitzan la lògica, per tant, l'activitat racional i en canvi, els anti-dialèctics pensen que la filosofia provés del diable i només serveix per confond re l'home. És a dir, el primer grup defensa la filosofia i el segon no. 

7. Quins són les tres corrents del segle XIII en relació a la recepció d’Aristòtil?
Els tres corrents que són característics del segle XVIII en relació a la recepció d'Aristòtil són els següents:

• Aristotelisme ortodox: Situat a la Universitat de París. És una corrent basada en la interpretació cristiana de l'aristotelisme i impulsada per Albert Magne i Sant Tomás de Aquino. Aquest, és una de les figures més importants del segle i de l'escolàstica en general. Destaca per tractar la majoria de temes centrals de l'època. Pensa que la raó és un bon instrument per la fe, però matisa que no totes les realitats són accessibles per la raó, hi ha veritats de fe, veritats de raó i d'altres accessibles per les dues. Les veritats de fe, no són demostrables, en canvi, les veritats de raó poden demostrar que no són irracionals. No hi ha una doble veritat, la veritat és Déu i Déu no pot ser contradictori. Tomás d'Aquino estableix cinc vies per demostrar l'existència de Déu. Es desenvolupa la teoria del coneixement que consiteix en que tot coneixement parteix dels sentits, de l'observació dels individus, però a través de l'abstracció intel·lectual es forma el concepte universal. Desfensa el caràcter moral de l'home i la seva sociabilitat natural, però per sobre de moral i societat està sempre la llei divina.
• Aristotelisme heterodox: Situat també a la Universitat de París. Destaca per acceptar les tesis aristotèliques com les exposa Averrois. Accepta l'eternitat del món, nega l'immortalitat de l'ànima i defensa la teoria de doble veritat per evitar conflictes entre fe i raó. La teoria afirma que s'han de mantindre les conclusions a les quals em porta la filosofia, en el cas que siguin conrtàries a la fe, m'hi adereixo a aquestes com a creient. Puc afirmar una tesi com a filòsof i contrària com a creient. ës important el filòsof Siger de Bravant.
• Augustinisme franciscà: pertany a l'ordre religiós dels franciscans i es pot situar a la Universitat d'Oxford. Valoren més les raons del cor que no les lògiques. Accentuen el paper de la voluntat, l'amor i el misticisme.     

8. Quines són les bases del pensament de Guillem d’Occam? 

Guillem d'Occam defensa la separació radical entre l'àmbit de la fe i la raó. D'aquesta separació en deriven algunes conseqüències:

• La creació és un acte de llibertat absoluta de Déu, no està sotmés a cap tipus de condicionament, obligació o necessitat. Podria haver fet el món diferent o no fer-ho. No hi ha cap llei en la creació, l'única manera de de conèixer allò que va fer Déu és a través de l'experiència. 
• No hi ha definicions universals que agrupin diversos individus similars. El coneixement prové d'objectes individuals per intuició o percepció sensible. Defensa el nominalisme que consisteix en que no existeixen els universals, els noms són signes i no definicions d'èsser o idees. 
• Separació del poder material de l'individual, hi ha una autonomia del poder polític respecte el religiós. 
• Cal desenvolupar ciència basada en l'observació i l'experimentació, és a dir, menys especulativa. 
• En la moral no hi ha llei divina, defensa el convencionalisme moral. 
• El mètode utilitzat és le de triar les explicacions més simples eliminant així tot concepte que no sigui necessari ni observable. 

9. Què és la “navalla d’Occam”?
És el mètode que utilitza aquest pensador. Consisteic en triar les explicacions més fàcils, allò que és més simple, eliminant així tot concepte que no sigui necessari ni observable. 

10. Explica la demostració de l’existència de Déu que fa Anselm de Canterbury. 
Els anomenat arguments ontològics pretenen demostrar a partir de la causa formal de Déu (que no té ni causa material, ni causa eficient, ni causa final) l'existència de Déu. Analitzant la idea de Déu es pot demostrar que Déu ha d'esxistir, perquè el mateix concepte de Déu determina l'existència.
L'argument diu que qui nega l'existència de Déu entén que amb aquesta paraula s'està referint a allò absolutament perfecte; però, si no existís, ja no seria allò més perfecte, perquè allò absolutament perfecte existent és millor que allò absolutament perfecte inexistent.

11. Què són les “cinc vies tomistes”? 
Tomàs critica les demostracions a priori, defensa que no tenim prou coneixement de la naturalesa divina com per extreure de la seva definició la necessitat de l'existència de Déu. Per això les seves demostracions són a posteriori, van de l'efecte a la causa: parteixen del nostre món per remuntar-se fins a Déu.
Així doncs, Tomàs estableix cinc punts de partida, cinc característiques dels éssers materials, i aplicant en cada cas un principi metafísic que mostra sempre la necessitat d'una causa externa, argumenta que aquesta causa externa també ha de ser causada. Conclou que ha d'existir una causa primera necessària, Déu, que conté de manera perfecta allò que manquen les criatures.

12. Quina diferència hi ha entre la demostració de St. Anselm i les vies tomistes? 
La principal diferència és que Anselm fa les seves demostracions a priori, a partir de la defincició, suposant que ja hi ha una existència de Déu i en canvi, les vies tomistes es basen la demostració a posteriori.

13. Quines són les principals postures sobre la polèmica dels universals?
Les principals postures de la polèmica dels universals són les següents:

• Realisme exagerat: l'universal té la mateixa realitat física que els individuals. Existeixen per si mateixos i fora de la ment. 
• Realisme moderat: el fonament dels universals són els individus però aquests tenen característiques comunes que constitueixen l'universal. L'universal només existeix dins del compost hilemòrfic individual i en tot cas en la ment divina com a patró per la creació divina d'individus. 
• Conceptualisme: alló considerat com a universal és una abstracció que fa l'intel·lecte de les qualitats comunes que tenen els individus. Són conceptes només existents en la ment. 
• Nominalisme: l'universal només és una manera de parlar, una paraula sense cap realitat, un signe. La limitació del llenguatge no permet un nom propi per cada individu. Designem individus que més semblances tenen de la mateixa manera, però no correspon a cap qualitat comuna, ni cap model de creació. Cada individu és irrepetible.