Història de la filosofia

Va ser coneguda fonalmentalment per la seva realció sentimental amb Pèricles,. Aspàsia de Milet va ser hetera segons alguns, mestra de retòrica, filòsofa, poeta i logògrafa segons altres autors. Va ser una dona que es caracteritzava per ser culta i intel·ligent i probablement va ser un factor important i va tenir influència en algunes decisions de l'Estat com per exemple la guerra contra Samos. Segons Plutarc, Apàsia va liderar un cercle intel·lectual que es va situar a Atenes,. On s'acostaven homes com Sòcrates amb les seves dones per tal d'escoltar-les.  La importància d'Aspàsia a la ciutat es reflecteix en la quantitat d'obres d'autors de l'època i posteriors als que apareix. L'esmenten en els seus escrits  Plató ,  Aristòfanes ,  Xenofont  entre d'altres. En alguns d'aquests escrits, apareix com a model de dona intel·ligent i amant de la saviesa, consellera de Pèricles en els assumptes d'estat i mestre de retòrica dels homes més br

Aquest text, és un fragment que va escriure Epicur, un filòsof nascut a Samos, que va viure entre 341 i el 270 aC. Epicur va donar nom a l’epicureisme, una de les tres escoles filosòfiques que es troben dins de la filosofia hel·lenística. Epicur defensava la vida moderada, i la seva filosofia epicúria va influir a la filosofia de molts autors com Lucreci, Bentham i Mill. Va escriure moltes obres, però només se’n conserven quatre: la Carta a Heròdot, la Carta a Pitocles, les Màximes capitals, i la Carta a Meneceu. Epicur defensa la filosofia com a mètode per arribar a aconseguir la salut de l’anima, una salut necessària per a ser feliç, l’objectiu final de les nostres vides. Per a filosofar no hi ha edat, ja que aquesta ajuda al vell a mantenir-se jove mitjançant els records, i al jove a esdevenir jove i vell alhora. Al text Epicur parla de l’Ataràxia o equilibri personal del cos i de l’anima, un equilibri que només som capaços d’assolir mitjançant el principi d’Autarquia o rec

Amb la mort d’Alexandre s’inicià un llarg període de guerres entre els seus generals, els diàdocs (‘successors’), que es reparteixen l’Imperi. Va acabar una època centrada en la ciutat-estat (la polis) i en va començar una altra d’imperial, o hel·lenística, en què els grecs deixen de ser ciutadans lliures que s’autogovernen i esdevenen súbdits, regits per administradors o per generals, sovint mercenaris. El poder pertany ara a les noves dinasties militars que es formen a Egipte, Síria, Macedònia i Pèrgam. Això provoca un canvi cultural i moral impressionant que es pot explicar com a naixement de l’individualisme.  L’any 324 a.C., Alexandre va ordenar que deu mil soldats i oficials macedònics es casessin amb dones perses: amb això acabava el prejudici racial de la puresa de la sang grega i es volia simbolitzar l’aparició d’una nova era política. La construcció d’una nova capital imperial a Alexandria (a Egipte i no a Grècia) i la divinització d’Alexandre s’ha de considerar dins aques

ÈTICA A NINCÒMEC La vida feliç és la que és conforme a la virtut, vida d’esforç seriós, i no de joc. I declarem millors les coses serioses que les que mouen a rialla i estan relacionades amb el joc, i més seriosa l’activitat de la part millor de l’home i del millor home, i la del millor és sempre la més excel·lent i la més feliç. [...] Si la felicitat és una activitat conforme a la virtut, és raonable que sigui conforme a la virtut més excel·lent, i aquesta serà la virtut del millor que hi ha en l’home. Sigui, doncs, l’enteniment o sigui alguna altra cosa el que per natura sembla manar i dirigir i posseir intel·lecció de les coses belles i divines, sent diví això mateix o el més diví que hi ha en nosaltres, la seva activitat d’acord amb la virtut que li és pròpia és la felicitat perfecta. Que és una activitat contemplativa, ja ho hem dit. Això sembla estar d’acord amb el que abans vam dir i amb la veritat. En efecte, aquesta activitat és la més excel·lent (perquè també ho és l’en